Per mitjà d’un procés d’unblackboxing a l’aparell laberíntic de Santa Mònica (la descaixanegrització insinuada per Bruno Latour), Black Tulip s’encarrega de posar en primer pla les operacions intestines de la institució, tots aquells condicionants i determinacions infraestructurals que sovint s’amaguen al públic. El dispositiu proposat per Black Tulip modula, alhora, la totalitat del cicle Xarxa zande: es tracta d’una arquitectura que hereta components del passat expositiu del centre, a la vegada que anticipa els usos que requeriran els artistes, mediadors i públics que hi participin al llarg de l’any.
La infraestructura que proposa Black Tulip vol fer reflexiu el mateix espai de l’Arts Santa Mònica com a espai de possibilitat, des del qual es faciliten alhora que es determinen un seguit de relacions entre processos artístics i relacions socials.
Black Tulip és una màscara compartida per evitar la trampa de la identitat i afavorir el treball col•laboratiu. Renunciant a la jerarquia de noms i cognoms, Black Tulip opera com un agregat sense parts protagonistes.