After the Mediterranean

Què en serà del Mediterrani amb les properes etapes geològiques? Què trobaran després d’aquest mar els milers de migrants que s’aventurin a creuar-lo, i les matèries, l’energia i les tecnologies que es traslladadin d’una riba a l’altra? Quines representacions reemplaçaran l’antiga idea d’un mar bucòlic?

‘Després del Mediterrani’ conjura diferents tipus de futur per mobilitzar imaginaris a l’entorn de les crisis humanitàries i ecològiques que soscaven aquest mar. Els artistes d’aquesta exposició aborden zones de fricció del Mediterrani a fi de plantejar alternatives amb què entreveure possibilitats de mons en comú.‘Després del Mediterrani’ es fixa en problemàtiques en les quals es troben implicats indrets precisos, alhora que tecnologies i sistemes d’intercanvi amb què es relacionen i es desplacen les matèries, els humans i les demés espècies entre les ribes d’aquest mar. El propòsit ha estat donar lloc a representacions complexes, que són locals alhora que globals, amb què comprendre aquest entorn com a un medi que, així mateix, és natural a la vegada que social.

‘Després del Mediterrani’ es busca despendre dels modes dominants que han cristal·litzat en l’imaginari col·lectiu . En primer lloc, hi ha la noció del Mediterrani com un mar unitari: la comprensió d’aquest enclavament a partir d’un únic patró cultural que s’ha imposat amb les diferents onades del classicisme i que, en darrera instància, remet a les antigues Grècia i Roma. En segon lloc, hi ha la noció del Mediterrani com a mar del sud d’Europa: la idea d’un mosaic de cultures que, tot i les diferències que el travessen, gaudeix d’una bonhomia que el predisposa a la convivència harmònica ⁽¹⁾Chiara Cartuccia: ‘The space of a metaphor: on Mediterraneanism in the event-institution’. Afterall. n. 53. 2022. 

Mentre que els dos imaginaris responen, al capdavall, a diferents capítols de la dominació europea, ‘Després del Mediterrani’ busca problematitzar encara un tercer mode amb què més recentment s’ha pensat aquest mar. Es tracta del Mediterrani que Fernand Braudel va a donar a conèixer amb la metodologia historiogràfica de la long durée: un intens episodi d’assecament –la crisi de salinitat del Messinià, ocorreguda fa 5 milions d’anys-, hauria determinat modes de vida biològicament pobres a la conca mediterrània, quelcom que, al seu torn, hauria facilitat que aquest hagi estat l’escenari on ha proliferat intensament una espècie tan fràgil com és la humana, la supervivència de la qual ha requerit d’estendre xarxes d’intercanvi àmplies a nivell territorial i, després, globals ⁽²⁾Fernand Braudel: Memorias del Mediterráneo. Cátedra, 1997.

Quan els artistes de l’exposició aborden les problemàtiques del Mediterrani ho fan, per una banda, en clau decolonial, conscients com son de la necessitat de generar representacions crítiques amb l’herència de l’imperialisme. Es tracta de representacions que estan compromeses amb la lluita en contra el tancament de les fronteres europees, la submissió racial i l’extractivisme global.

Per altra banda, quan els artistes procedeixen a l’anàlisi profund de controvèrsies específiques i eviten limitar-se a la producció de metàfores amb què es podria simplificar novament la complexitat d’aquest ecosistema, ho fan conscients que en l’abordatge de les friccions és on es troba la possibilitat de desafiar les determinacions. Aquestes conjuntures, encara que particulars i fins i tot aparentment efímeres, són indicis de processos de transformació que poden portar a l’emergència d’escenaris de futur radicalment diversos.

L’adverbi ‘després’ de ‘Després del Mediterrani’ remet justament a aquesta dialèctica⁽³⁾L’expressió ‘Després del Mediterrani’ procedeix originalment del pròleg de Cristina Lombardi-Diop a: The Black Mediterranean Collective: Mediterráneo Negro. Cuerpos, fronteres y ciutadania. Katakrak, 2022: d’una banda, expressa la urgència de desenganxar el present dels imaginaris amb què s’ha pensat fins ara el Mediterrani. Per l’altra, apunta cap a la necessitat de convocar moments futurs que no estiguin ni absolutament determinats ni per les condicions del present ni pels passats ancestrals de la long durée.

Si amb els projectes de l’exposició hi ha algun rastre d’esperança, aquest es troba en l’oscil·lació entre un treball rigorosament crític amb els Mediterranis que ja no es vol que se segueixin reproduint i la projecció d’un seguit de Mediterranis que no s’han esdevingut encara.